Jaume bertranpetit
biòleg
La història natural de (l’art de) l’engany:
el sorgiment d’una força creativa
El perquè de l’engany a la natura
Pensem en el significat d’alguns fets ben corrents a la natura que ens mostren els camins de l’engany. L’orquídia africana Disa forficaria és capaç d’atreure els escarabats mascles als seus pètals, per tal que facin la pol·linització, imitant l’olor dels escarabats femella. O el mussol Athene cunicularia que dissuadeix els seus depredadors imitant el so d’una serp de cascavell. O els casos més coneguts de mimetisme i camuflatge que no tenen altra finalitat que enganyar els altres i, sobretot, beneficiar-se’n un mateix en termes de caçar, d’escapar i d’aparellar-se amb més èxit. Finalment, l’engany com a estratègia evolutiva per augmentar la supervivència i la reproducció per tal de poder propagar amb més èxit els propis gens i així accelerar la velocitat de l’evolució. Qui sap enganyar, guanya la partida i aquesta és la primera carta del complex joc de l’evolució, ben desenvolupada científicament per Robert Trivers i altres investigadors.
Éssers vius molt senzills, fins i tots els compostos d’una sola cèl·lula, tenen ja estratègies basades en l’engany per tal de sobreviure i reproduir-se. Pensem ara com aquesta força pot agafar embranzida en éssers vius més complexos, quan els sentits en què es basen (vista, olor, oïda) poden estar gestionats per un sistema nerviós que els permet sofisticar les eines cognitives i comunicatives per elaborar sobre l’engany, sense haver d’esperar lents canvis evolutius que puguin implicar canvis en la forma, el color o la morfologia del organismes. Eines cognitives que permeten complicar, refinar, sofisticar l’engany, com el llenguatge, la teoria de la ment (capacitat per a comprendre i fer inferències sobre què pot estar pensant o sentint una altra persona per a poder predir la seva conducta) o la previsió episòdica (capacitat d'anticipar estats futurs del jo). Tenim ja un nou nivell d’engany amb possibilitats enormes que, en els temps més recents de la història dels humans, s’ha sofisticat encara més emprant un ampli ventall de tecnologies ara ja fora de tota implicació d’evolució biològica.
La capacitat de detecció de l’engany
En l’evolució biològica l’engany no queda com a força preeminent: mentre l’engany es sofistica, ho fa també (i amb el mateix èxit en termes de supervivència i reproducció) la capacitat de detecció de l’engany. De fet en els processos evolutius es produeix una autèntica guerra d’armaments entre enganyadors i detectors. Tenim servida una simple recepta per l’augment de les capacitats cognitives en els organismes, que es mostrarà amb un continu augment de les capacitats donades pels diversos sistemes nerviosos dels animals.
En el fons, doncs, la capacitat d’engany obre moltes portes: primer, en adonar-se’n del propi engany i entrar en el terreny de la mentida, entesa com a engany conscient. I segon, incentivant les facultats de detecció de l’engany i aprofitar-ne les conseqüències: gràcies a advertir que hi ha frau, qui més hi perd és qui més s’ha esforçat a tòrcer la realitat.
L’eficiència de l’engany i l’autoengany
Quan intentem entendre quina estratègia és més eficient a l’hora d’enganyar els altres, hi ha una finestra nova d’èxit: estar molt convençut (i que l’altre ho percebi) del que volem defensar. I això ho farem molt i molt bé si primer en ho creiem, és a dir, primer ens enganyem a nosaltres mateixos.
Així l’autoengany ofereix un potencial avantatge en aquesta lluita coevolutiva, tal com es diu en l'axioma: els mentiders més perillosos són aquells que creuen que diuen la veritat. Enganyant-nos a nosaltres mateixos, podem evadir els esforços de detecció de l’engany dels altres, suggerint que l'autoengany podria ser una dels les eines més útils del mentider.
L'autoengany té el potencial de facilitar els enganys interpersonals minimitzant les demandes cognitives que suposa mantenir tant la veritat com la mentida alhora a la nostra ment i eliminant les pistes de que estem enganyant i podríem ser detectats. És a dir, mentir pot ser més fàcil de fer i més difícil de detectar quan creiem les nostres mentides. Tenint en compte que l'objectiu de l'engany és persuadir els altres d'una creença falsa que ens beneficia, podem assolir aquest objectiu més fàcilment si primer ens convencem nosaltres mateixos abans d'intentar persuadir els altres.
L’engany en l’art, l’engany en Joan Fontcuberta
La feina de l’artista visual es basa en fer interpretacions subjectives d’alguna realitat, tangible o intangible, de tal manera que allò que se’ns mostra capturi la nostra atenció i exciti ressorts de la nostra cognició, buscant, dins del nostre cervell, una resposta explícita, una alerta excitant. L’art ha estat molt per sobre, sempre, de les simples descripcions de la realitat i, fent ús d’una meravellosa dispersió de mitjans, ha anat abraçant una inabastable riquesa. Hi ha una descripció objectiva de la realitat? No, tot i que la incursió de la fotografia va suposar una nova “fixació” de la realitat. Però els artistes no es poden quedar amb cap estereotip, amb cap realitat fixada, pretesament objectiva. I aquí comença l’obra creativa de Joan Fontcuberta.
I ens dona algunes lliçons.
Primer, que no hi ha una realitat.
Segon, que la realitat la inventa (i ens la sap mostrar) a través de la fotografia, la qual no mostra la senzillesa d’allò quotidià o observable amb l’ull nu.
Tercer, que sap que sabem que la fotografia pretén ser inicialment una descripció de la realitat. I quart, que amb tot això emprèn el camí de l’engany, fent servir la pretesa objectivitat de la fotografia per fer-nos veure coses que no són, per enganyar-nos. Ens mostra coses que poden ser familiars en llocs o entorns que no s’escauen; ens mostra conjunts formats per parts que no haurien d’encaixar; ens presenta situacions que no satisfan les lleis físiques o socials que tenim acceptades i interioritzades. I crea a partir de l’engany, com a joc inicial, però immediatament ens convida a assumir el nostre paper de detectors de l’engany. Ens repta a fer-ho, ens provoca per endinsar-nos-hi.L’engany no pot ser perfecte: llavors conformaria una altra realitat. Fontcuberta ens deixa una escletxa per tal que ens sentim satisfets com a detectius de l’engany, per tal que pensem que hem superat la prova interpretativa (ai, pobres espectadors enganyats) d’haver copsat l’engany i haver estat capaços de construir, a través de la percepció de les seves obres, una nova realitat que sobrepassa la de les parts que, per separat, podríem entendre. Ara ja no és engany, sinó la comunicació d’una interpretació determinada i el poder del seu art és desvetllar les nostres capacitats cognitives.
Joan Fontcuberta ens intenta enganyar fins un nivell determinat, molt ben estudiat per ell mateix, on vol que nosaltres, espectadors, descobrim la sofisticació del seu nivell d’engany. No és ni trampa ni mentida: és el joc de ments en col·lisió davant de l’engany.
Ens queda, però, un aspecte per tractar que, per ara, no podrem aclarir. Ha aconseguit ell mateix l’autoengany per tal que ens creiem molt més els que ens exposa? O això seria ja el súmmum de la sofisticació artística? Té nom això? Sap greu que no podem respondre a la pregunta, però tot fa pensar que els graus de sofisticació que la natura ha assolit en els mecanismes de l’evolució, Fontcuberta els deu haver superat. Ara caldrà ja estudiar directament la seva ment, però, dissortadament no ens ajudarà a entendre millor la seva obra. Aquesta ja la tenim i ens interroga. Gaudim simplement de l’interrogatori d’alt grau que suposa, per a la nostra ment, el fet de contemplar-la. I fruïm de la seva obra percebent la nostra ment ben alterada, sense que la racionalitat l’engabiï per fer-l’hi complir les lleis de la realitat.
