l'artista no diu, és dit

 

Hem de fer una confessió col·lectiva: els estudis artístics s’han convertit en una conseqüència dels estudis lingüístics. Sense el mirall que ha suposat la filologia, la història o la crítica de l’art encara usaria —o, malauradament, usa— procediments i hipòtesis antiquades, fonamentades en el gust del receptor i en la presumpta voluntat de l’emissor (l’artista?); la suposada perfecció tècnica de les obres; la nul·la lectura política del fet estètic; i l’ús de conceptes indemostrables i nocius, que venen dels consensos del poder, com bellesa, geni, estil, inspiració i tants d’altres.

 

Si hi ha d’haver una neocrítica d’art serà per acceptar la submissió o, si això sona massa fort, la subjecció a l’estela que han deixat els estudiosos de la llengua: Saussure, Hjelmslev, Greimas, Jakobson, Barthes… D’aquella revolució del pensament neix la idea que el llenguatge no només és verbal, sinó que pot constituir-se en d’altres àmbits de l’expressió. L’imaginari del “llenguatge artístic” —o dels llenguatges artístics, més transversal i apropiat— sorgeix de la lingüística, de l’estructuralisme. Per exemple, quan gràcies a Roman Jakobson, entre d’altres, entenem que el cinema és un llenguatge perquè és capaç de crear sentit a través d’una operació similar a la que es produeix en la parla: la selecció i la combinatòria d’elements que en si mateixos, aïllats, no produeixen les mateixes significacions. És en el muntatge quan les matèries d’expressió del cinema es fan llenguatge. (Com el murri Alfred Hitchcock explica aquí)

 

Les arts visuals, sortosament, han deixat de ser “arts plàstiques” (com si es tractés d’un pot de Titanlux per aplicar sobre una superfície neutral). Ara poden ser llenguatge: ho poden ser, no sempre ho són, perquè encara hi ha molta gent de la professió que s’entesta en viure en els fracassos creatius i interpretatius de l’ancien régime. I, amb tot, l’art o les arts són un llenguatge; o un teixit significant de llenguatges que s’emparren, s’entortolliguen, s’enfilen i baixen, retrocedeixen una passa per avançar-ne dues més... 

 

Però les arts visuals, per ser llenguatge, necessiten de la paraula, encara que aparentment el seu món sigui el del regne de la visió. Ho saben molt bé les artistes que, com Anna Dot, no només construeixen dispositius, mirades, projectes, sinó que moltes vegades escriuen, i els seus textos prenen una dimensió fonamental. Ho sap el filòsof Jacques Derrida, quan diu que la visualitat és silent, que sempre ho ha estat; que la pintura i tot altre tipus d’arts visuals són mudes i que, en conseqüència, la missió intel·lectual del (neo)crític —o del (neo)artista, és clar— és atorgar pensament a l’art mut. Com? A través de la paraula, és clar. D’un llenguatge a l’altre: transposicions interminables, no sé si infinites. La posició de l’artista del “jo pinto i prou” amaga presumptuositat i una buidor de sentits que només els altres (ep!, qualsevol de nosaltres) podem reparar amb el discurs, les hipòtesis, el debat obert amb l’obra i, si cal, el desenfrenat retret. Perquè la tècnica depurada no pot ser mai un punt d’arribada. 

 

Venim de la llengua i ens costa molt marxar-ne. Ens dediquem a les arts visuals, fem imatges, les interpretem, les compartim, fem vernissatges on convidem la gent a mirar. Però també —o més i tot— a llegir o a escoltar. Si fins i tot, el cristianisme s’aixeca sobre el que ells mateixos haurien de considerar una blasfèmia: “Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.” És la paraula, doncs, qui va crear el món? Com vindria a dir Samuel Beckett, quan afirma que el silenci no existeix fins que és nombrat.

 

Ara: que l’art sigui llenguatge crea unes certes servituds. I una voluntat de deixar-se embolcallar i posseir pel propi llenguatge. Quant a les servituds, al meu entendre, una de les primeres servituds és la transparència, perquè l’art no sembli que estigui reservat als col·legues que et riuen els propòsits (o, ai las!, els despropòsits). Hipòcrates ho va dir fa més de dos mil anys: “La principal virtut que pot tenir el llenguatge és la claredat, i res li resta tant com l’ús de paraules desconegudes.” 

 

Quant al poder del llenguatge, la psicoanàlisi lacaniana ens atorga un argument que obre unes dimensions —ara sí— infinites en els nostres acomodaticis sectors de la cultura: per Lacan, l’inconscient funciona com un llenguatge i, més encara, és ell qui s’expressa “fins i tot quan qui sosté el discurs és el subjecte”. On ens porta aquesta finestra esbatanada? A la idea que l’artista no diu, sinó que és dit. Per qui? Pel propi llenguatge. Com ha fet amb mi en aquest text que he transcrit des dels llocs més remots del meu Altre.