El buit en la gènesi de la plenitud o els camins de l’emotivitat 

​

La creació en el no-res. La creació en el buit, com a base per a la formació i generació de formes i idees noves. La creació en el forat, de manera semblant a la formació de l’univers a partir d’un continu big-bang. La força creadora partint del buit i abastant multitud de camins nous, molts d’ells amb poques relacions amb els altres, com si fossin, a la vegada, eixos des dels quals és recrea tot de nou. L’univers expressiu en expansió desbocada cap a tot arreu com a terreny possible. Del no-res a una infinitat de possibilitats per explorar. Però, tots els camins porten a algun lloc on reconeixem que hi ha hagut un acte creatiu que sigui valuós? No, i és aquí on rau l’ingeni, l’instint creador i artístic. Traçar un camí sabent que n’hi ha infinits i que molts ens estan vetats per restriccions internes dels processos i de les impossibilitats físiques i creatives de l’artista. 

​

Quines són les constriccions que existeixen en l’acte creador que ens proposa Francesca Llopis? El punt de sortida no ens il·lumina: el no-res, el buit, el forat. D’aquí les infinites direccions de l’espai de moltes dimensions. Hem après tant en la creació científica com artística que els espais ocupats per les realitats (obres d’art, éssers vius, objectes còsmics) són una petita part de tot l’hiperespai possible de realitats. Perquè existeix tant d’espai buit? Les raons deriven de l’existència abundant de signes de prohibit passar, de camins i experiències prohibides per restriccions físiques, biològiques, socials, psicològiques o artístiques. No passar: aquesta és la regla més present que fa que el procés creatiu vagi restringint-se en la seva expansió explosiva. I, en l’evitació de regions que romandran fosques, s’obre el camí que ens portarà a la llum, a l’obra, a la descoberta, a la creació.

Algunes restriccions poden ser intrínseques del sistema i ens venen donades per la seva pròpia dinàmica (artística, biològica, física) que limita l’univers creatiu. Altres són pura restricció subjectiva que fa que l’artista, vetant-se camins, faci derivar l’obra cap a resultats que ens emocionin. Així, perquè veiem expansió a obres com Aimants,  Oil-light o a Vol de nit, partint d’un centre explosiu? O què veiem darrere les ramificacions expansives de ST, de Pandèmia o de Galícia? Tenim l’enorme plaer que el treball de la Francesca Llopis, per desempallegar-se de les restriccions i per poder sorgir en el món subjectiu de la creació que emociona, ha seguit camins intuïtius que ens són comuns i ens aplega, a nosaltres, els espectadors. Aquest camí ens porta a una confluència on l’emoció de cadascú es troba amb la de l’artista havent acomplert un objectiu: transmetre’ns l’estabilitat de l’emoció individual, sentida, percebuda. El camí de la intuïció artística ha acomplert el seu desig i el seu destí. La seva obra que ens emociona.

​

La conjunció del final del procés de creació de l’univers per part de Llopis el veiem diàfan a Agapemi, la constel·lació dels meus amors. Hi veiem un univers possible (es clar, ja que si no, no hagués existit) en que les restriccions físiques cap a objectes circulars es complementen amb les expansions dins de cada unitat creativa, dins de cada cercle. Potser l’estructura circular dels elements ha estat de gran ajuda per donar força a cada unitat, a cada sorgiment individual: el “quadre” és rodó i això li permet un equilibri molt més gran de l’estructura interna, de repòs de cada element. Cada peça d’amor o cos celestial està en equilibri amb tots els altres; una conjunció d’equilibri còsmic, dictat per les lleis de la física,  amb els elements subjectius donats per canals emocionals i amorosos. Un nou equilibri que va més enllà de la inestabilitat sovint esperada de les emocions sobre realitats racionalitzables.

​

I en aquesta emoció sorgida del laberíntic procés creatiu ens trobem en pau. En joia. L’emoció com a estat final, simple després d’un procés complex de generació. L’esperit, que es pensa que existeix, donant-nos un estat plaent. Gràcies per haver trobat molts camins, Francesca.