APUNTS PER A UNA TAXONOMIA SOBRE ELS FORATS

​

Convindrem que el fenomen anomenat forat és una qüestió digna d’una investigació detectivesca. El Diccionari de l'IEC defineix un forat de la següent manera: "Obertura que travessa un cos o s'hi fica endins. "Però hi ha tantes menes de forats com possibilitats de definir-los. Forat seria ja, per exemple, esbossar una possible definició de la paraula sense anar a furgar al diccionari de l'IEC. Els forats són presents al nostre dia a dia, són als nostres cossos, són els nostres cossos. Ens habiten, hi habitem i alguns d'ells procurem, també, evitar-los. Els forats són omnipresents i antics, com les estrelles. Són parany i solució. Són porta i pany. Pestell i clau. Són fuita, fruita i arribada.

 

Provaré aquí d'establir una classificació sobre els diferents tipus de forats, responent a criteris purament científics. 

 

-Forats per desgast: el desgast, l'ús, la fricció, el contacte, el frec d'una cosa amb una altra pot generar això que en diem forat. En aquesta categoria la convivència entre dos cossos que es toquen, dos materials exposats l'un a l'altre, és allò que pot generar el fenomen.

 

L'exemple més cèlebre en aquest apartat seria el forat del mitjó. El mitjó nou de trinca sembla no haver de poder patir mai una tal erosió, una tal violència, sembla no haver de poder mudar mai el seu estat natural. És com si, en estrenar-lo (probablement després que hagi acabat als vostres peus després d'un amic invisible) el mitjó us digués: tranquil, jo no moriré mai, mai no m'hauràs de cosir. Però el temps - i aquí entra en joc un element clau en aquesta taxonomia- mitjançant la repetició, va perpetrant aquest imparable fenomen invisible que és el desgast. I arriba el dia que t'has de despullar davant d'algú i al teu mitjó dret hi ha un forat de la mida d'una ametlla, per on es veu l'ungla del teu dit gros. Dues coses es revelen imperatives en aquell instant: la necessitat que s'obri un forat a la terra que t'engoleixi (aquesta mena de forats seria una subcategoria dels forats negres, que potser haurem de deixar per a una altra ocasió) i com pot arribar a afectar-nos psicològicament i emocional, un fragment menys de llana o cotó en un mitjó.

 

A grandes males grandes remedios, diuen. Remei número 1: portar les ungles ben tallades, sobretot les de baix. Les altres també, a no ser que sigueu guitarrista de flamenc. Remei número 2: El forat del mitjó es pot cosir amb un ou de sargir. I això planteja un problema filosòfic cabdal: ¿què és abans, l'ou o el forat? És a dir, ¿que és abans, el buit o el ple?

 

Antoni Tàpies hauria comprès totes aquestes qüestions quan concebia en el seu famós Mitjó (1992-2010)

 

-Forats per incisió: El bisturí fa una incisió a la pell, el cos sagna, s'obre i amb els seus humors orgànics revela els seus secrets. La història de la cirurgia és tan antiga com la història del dolor i l'alquímia dels metalls. Des que la humanitat existeix, els intents per explorar el nostre interior i entendre de quines substàncies estem fets s'han succeït en la nit dels temps. Les incisions per extirpar tumors i altres patologies, les trepanacions, les sagnies, etcètera, són quasi tan antigues com la voluntat de guarir-nos. La violència del forat per a sanar. El forat com a via d'accés i purga del que és secret, d'allò no revelat. Fins que la medecina no va poder explorar de manera sistemàtica quina era la naturalesa interior dels fills de Déu, el cos fou una cambra segellada a la raó. Ciència i incisió.

 

Penso en els personatges de La lliçó d'anatomia del Dr. Nicolaes Tulp (1632) de Rembrand, però també en tota la tradició pictòrica de les representacions de cadàvers humans o animals disseccionats. En la tradició de les natures mortes, és clar, des del Bou escorxat de Rembrandt (1659) al de Soutine (1925) les carcasses de Francis Bacon o els quadres d'animals esventrats amb fruites sobre taules, de Miquel Barceló. Ah i en el negre de totes les òrbites dels ulls de tots els cranis de tots els memento mori pintats.

 

-Forats rituals: En les anomenades societats primitives és habitual veure els individus perforar-se o tallar-se parts del cos per a celebrar diferents tipus de rituals (de temps, de traspàs, de confirmació, etc). Forats a les orelles, escarificacions, tatuatges... El forat i la ferida com a marca, senyal, calendari i signe visible, inesborrable d'un canvi, de l'adquisició d'un estatus, d'una condició, etcètera.

 

Es diu que els antics mariners es feien forats a les orelles cada cop que travessaven el cap de Bona Esperança o el Cap d'Hornos. Així cada arracada penjant de l'orella era el signe d'un llarg viatge d'anada i de tornada. Temps i aventura concentrats en un penjoll. Per a fer-ho possible calia, però, desprendre's d'un fragment de lòbul.

 

-Forats emocionals: Són aquells que no es veuen, però que hi són. Ferides a l'ànima que marquen més que les ferides a la carn. La pèrdua d'un ésser estimat, separar-nos del nostre amor, una mala notícia, una situació que ens supera. Aquestes i altres vicissituds poden deixar marques, traumes que, per un temps indeterminat, obren el nostre cos de manera irrevocable trencant la unitat o l'harmonia que hi operava fins llavors. Sovint el forat que deixen és immens, com si una bala de canó ens hagués travessat el pit. Ens passem la vida acceptant, observant i, després, provant de tapar aquesta mena de forats. 

 

-Forats a la terra: Igual que alguns animals, els humans tenim el costum de fem forats a la terra. En alguns casos per enterrar-hi els cossos dels nostres éssers estimats, per a preservar-ne la memòria. L'enterrament és una de les formes rituals més antigues que es coneix. La lluita d'Antígona per donar digna sepultura al seu germà mort en combat, per exemple, es converteix en el factor desencadenant i en el funest destí de la protagonista de la tragèdia de Sòfocles. Els humans enterrem els nostres morts per honorar-los però també per amagar els crims més atroços. Crims comesos de manera individual, per un règim polític o en una situació de guerra. Són forats que pretenen tapar allò vergonyant. A Espanya, milers de cadàvers dormen encara en fosses comunes, assassinats per un bàndol o l'altre durant la guerra civil.

 

Però també cavem per descobrir tresors amagats: joies, diners, etc. El mapa de l'illa del tresor marcarà sempre un cofre farcit de monedes d’or amagat per pirates. Els somnis són sota terra i cal anar i desenterrar-los. Alliberar-los.

 

En la seva famosa sèrie Siluetas, Ana Mendieta va explorar la idea ritual del cos ajagut i la connexió amb la terra. En una entrevista, l'artista cubana deia que aquesta sèrie de peces en les que cava un forat a terra o aixeca un munt de sorra reproduint la silueta del seu cos i performant-hi amb diferents substàncies (sang, aigua, etcètera) està relacionada amb l’exili als Estat Units, la pèrdua del seu país d’origen, els jocs d’infància a les platges de Varadero i la literalitat de recuperar la pròpia terra. 

 

-Forats anatòmics: el nostre cos és ple de forats. Orificis d'entrada i de sortida per on suem, salivem, traspuem, plorem, regalimem, sagnem, ejaculem, vomitem, pixem, caguem i un llarg etcètera d'ems. El cos humà és un volcà i un recipient d'essències de tota mena. Des de les més espirituals a les més orgàniques. La nostra condició, ens agradi o no, està subjecta a nostra la naturalesa d'àmfores amb potes. Ens omplim i ens buidem constantment, diàriament. Aquesta condició de mamífers contenidors d'humors diversos ens agermana amb les bèsties. Som inalienables de la nostra condició orificial. Les coses entren i surten a través nostre. Ens travessen. Això ha donat pas al llarg dels anys a una cultura de l'escatològic que transcorre des de la pornografia més explícita a l'erotisme més refinat. El gènere del forat en la literatura és tant vast com insondable. Es podria fer una selecció de les grans obres de la literatura que s'articulen només al voltant d'aquest concepte.
 

Artaud, per exemple, és el gran poeta dels forats. Com a mínim en dos sentits: 1) La seva poesia obre un forat en l'academicisme i el cartesianisme francés. 2) L'aventura de l'exploració de l'abisme del Jo que emprèn Artaud, passa tota a través de la idea de l'orifici, del dolor i la malaltia.

 

Amb el seu teatre, Artaud roba la paraula a l'acadèmia i no la torna. S'apropia del logos, del discurs cartesià i proposa una literatura que és el cant del foll. Proposa un teatre de les imatges allunyat del psicologisme naturalista del s.XIX, un teatre que ha contaminat bona part de les pràctiques performàtiques de la segona meitat del segle XX i del XXI. (Vegi’s Mendieta per exemple).

 

Artaud converteix la paraula en verí. Paraula punxant, lacerant, incisiva generadora d'emocions. Tal com diu Antoni Marí, Artaud lluita per reivindicar la seva condició de lucidesa o si més no reivindicar el seu dret a la bogeria. Una bogeria lúcida. Així doncs, podem dir que Artaud és Claudi abocant verí dins les orelles dels seus contemporanis. (Més avall parlo de Claudi.) En una de les 400 llibretes que va escriure a llapis menrtre vivia a la clínica d’Ivry-sur-Seine, Artaud anotava: “una bèstia em rossega l’anus”. Dies després el trobaven mort arraulit als peus del llit. Càncer de recte. 

 

Per la boca, un dels principals orificis que defineix l'espècie humana, Artaud profereix un crit alliberador i eixordador. Un crit que ho canviarà tot per als qui tinguin el valor d’escoltar-lo. Aquest crit-cant connecta amb un altre moment clàssic de la literatura: al cant XII de l’Odissea Homer ens explica com Ulisses tapa els forats de les orelles dels seus companys amb cera i els demana que el lliguin al pal de la seva nau per a poder sentir el cant de les sirenes (bé, l'ordre no és aquest, perquè sinó la cosa no funcionaria). Així l’astut Ulisses s'assegura de poder sentir el cant de les sirenes, no llançar-se a l'aigua arrossegat per la bogeria que provoca i no acabar convertit en una pila d’ossos amb olor a sardina. Bogeria, encanteri i pèrdua de la raó, articulades a través dels òrgans fonadors i amplificades a través de la boca. Allò que ens fa humans (la paraula, el cant) també ens pot fer embogir. 

 

Viatgem ara a Shakeaspeare. Quan Hamlet aconsegueix trobar-se amb l'espectre del seu pare, aquest li explica com el seu germà Claudi l'ha enverinat per l'orella mentre dormia plàcidament al jardí. Cop d'estat perpetrat per l'orella. A partir d'ara, el príncep Hamlet haurà de carregar amb el pes del dubte. No es tracta exactament de dirimir si ha de venjar o no la mort del pare, sinó de confirmar que les coses han anat tal com el seu vaporós pare li ha explicat. Hamlet es debat, doncs, entre creure les velles històries de fantasmes d'un Elsinor (Dinamarca) encallat en l'edat mitjana o seguir els mètodes empírics del Renaixement que ha après a la universitat de Wittenberg (Alemanya). Així, durant el transcurs de l'obra, l'espectador observa com Hamlet aconsegueix desemmascarar els còmplices de la conxorxa que ha destronat el seu pare (i de pas l'ha deixat a ell en una posició molt vulnerable) a través d'astúcies diverses, com per exemple, llogar uns actors perquè representin la mort d'un rei a mans del seu germà, i veure la reacció del seu oncle Claudi i la seva mare Gertrudis.

 

Per aquest motiu, entre d’altres, Hamlet es podria considerar la primera obra de detectius de la història.

 

(elipisis)

 

L'any 2019, com a projecte final del meu màster a Belles Arts, vaig agafar una enciclopèdia dels anys 70 sobre la Història de Mallorca que havia heretat del meu pare, mort feia molts anys, nascut i criat a l'illa. La vaig desenquadernar, disseccionar, vaig triar 110 pàgines sobre les quals vaig intervenir de diverses maneres: foradant-les, cosint-les, arrugant-les, dibuixant-hi, escrivint-hi o pintant-hi al damunt. El meu vocabulari personal d'imatges i signes interaccionava així amb el relat oficial de la història de Mallorca, redactada per les ments més brillants de la història i la ciència del post-franquisme. Aquest peça, que porta per títol Blood is thicker than water (Anatomia d'una illa), es va presentar a Fabra i Coats i a Marburger Kuntsverein (Alemanya) com una instal·lació pictòrica: 110 pàgines d'enciclopèdia penjades amb imants sobre un mur. De tres d'aquestes pàgines se'n va fer una edició numerada i signada de giclées.

 

En certa manera aquesta peça és una cartografia d'imatges reinterpretades, una autòpsia i la meva particular carta al pare kafkiana.

 

Potser sigui, també, un mapa per sortir d'Elsinore.

 

Elsinore,

Febrer 2023

 

PS: Aquesta llista és incompleta i plena de forats.