IRENE VICENTE SALAS

Del fang vinguérem i al fang tornàrem.

Del verb naixem i amb el verb morim.

El Déu Bíblic crea l’home d’un grapat de terra humida i fèrtil. Un ésser desfet que neix d’una pluja suau fermentada amb les mans del gran home.

Al poema de Gilgamesh, els déus creen l’home del fang per a combatre la sobirania i la seva forma de govern.

Prometeu crea un esquelet a partir de la pluja i la terra a forma i semblança de la imatge dels déus olímpics, figura que perpetrarà la humanitat.

“Al principi ja existia el verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu.” La paraula neix amb el fang, i del fang en neix l’home, i en l’home es tradueix el verb.

Un algú es planta enmig d’una munió de gent i, recitant, es converteix en la veu dels grans relats.

Un tros de terra molla, fèrtil, de saó amb alè, representa en cada un dels escenaris allò que els altres són. Matèria que es transforma, es dilata o s’encongeix segons la història. Que acciona persones, espais i instants. 

Ara mateix, un tros de terra molla ens fa avançar en el relat a mida que tipeja amb els seus dits, inventant noves formes fetes de petites línies premsades sobre un full blanc virtual.

L’home és el fang i el verb n’és la vida.

​